L'EDAT MITJANA

L'ESCRIPTURA DE LA MÚSICA

 

Boeci (480-524) i Cassiodor (477-570) van ser els qui van transmetre la teoria musical grega i romana a l'Europa medieval. L'escriptura musical grega i romana era alfabètica.

Al segle XI aquest tipus de notació es va canviar per la notació neumàtica. Els neumes són signes que es col·locaven sobre les síl·labes del cant i que intentaven dibuixar la línia melòdica, servien només com a recordatori. Els cantors dedicaven molts anys a aprendre memòria totes les melodies.

Al segle X, el monjo Hucbald  (840-930) va tenir la idea de dibuixar 5 línies horitzontals paral·leles que corresponien cada una a una altura d'entonació diferent. Al segle següent, un altre monjo, Guido d'Arezzo (995-1050) decideix utilitzar tant  les línies com els espais, escrivint el text sota les línies i situant a la pauta uns signes que substitueixen les síl·labes. Aquest serà l'origen del pentagrama.

Al segle XVII, la nota ut es va convertir en nota do, més fàcil de pronunciar.  

Quan es va començar a escriure música polifònica, es va veure la necessitat de fixar per escrit la durada de les notes. Al segle XIII  apareix un primer sistema de notació proporcional amb durades establertes que s'utilitzarà fins al Renaixement.