L'EDAT MITJANA

L'INICI DE LA POLIFONIA

A principi del segle IX, s'escriuen les primeres polifonies ( organum) que eren cants amb més d'una veu que es creaven a partir d'una melodia gregoriana que s'anomenava tenor. La veu principal és una melodia gregoriana anomenada cantus firmus. La segona veu es separa de la primera i la segueix a una distància de quarta per tornar a acabar amb l'uníson. A Anglaterra s'anomena gymel on la distància entre les dues veus és de tercera.

 

Al segle XI apareix el discantus o organum lliure on les diferents veus no són paral·leles, sinó que quan una puja, l'altra baixa i a l 'inrevés.

Al segle XII apareix l'Organum melismàtic o florejat on la segona veu farà dibuixos melòdics sobre la primera veu, que seguirà cantant el text religiós.

Més endavant, apareix el conductus on el compositor deixa de banda el cant pla i crea peces musicals on totes les veus són originals, afegint una tercera i quarta veu. 

Derivat del discantus, sorgeix el motet on la veu més greu, anomenada tenor prové del cant pla i serveix de referència harmònica a les altres veus, de composició lliure. El motet és pluritextuat, els textos poden ser diferents a cada veu. 

Els dos primers grans noms de la història de la polifonia van ser a la fi del segle XII amb Léonin i al principi del segle XIII amb Pérotin. Al voltant d'ells dos es troben uns musics anònims coneguts com Escola de Notre Dame de París.